Els Viatgers De La Gran Anaconda

Les antigues cròniques javaneses parlen d'una erupció ciclòpia del volcà Krakatu. En el Pararaton o Llibre dels Reis s'afirma que la terra es va estremir i va sacsejar de manera convulsa pels rugits de la muntanya de foc. El cel s'il·luminà amb violents llampecs acompanyats de tempestes furibundes. Fins que, enmig d'un estrèpit formidable, la muntanya va esclatar en mil bocins i va desaparèixer engolida per la terra. Però el Krakatoa no havia mort. Uns segles després, es va tornar a despertar amb explosions enormes, acompanyades per fluxos piroclàstics, que van fer bullir l'aigua de mar, i per tsunamis. Quan es va dissipar el fum, el mar s'havia tornat a empassar la muntanya. De l'aigua només n'afloraven alguns cràters. Però del volcà en resta l'ànima, un fill, l'Anak Krakatu, que creix cinc metres cada any, i un cert flux d'energia negativa. Així ho van pressentir Laura Alameda i Joan Antoni Afonso quan van llançar l'àncora just al lloc que anys enrere va ocupar la gran muntanya.