Els Viatgers De La Gran Anaconda

A les peixateries del mercat central de Chisinau, capital de Moldàvia, no exposen el peix en un llit de gel sinó que el tenen en peixeres. No pot ser més fresc. Les pageses dels pobles del voltant freqüenten el mercat i s'hi passegen amb mocadors al cap i abillades amb els seus vestits tradicionals. Al mercat s'hi percep l'essència de Moldàvia, que té fama de ser el país més pobre i menys visitat d'Europa. "Això no és un país inventat?", li han arribat a preguntar a en Marc Rovira. No, no és cap país de Tintin. En Marc el va recórrer d'extrem a extrem, inclosa la regió independentista de Gagaúsia i la franja secessionista de Transnístria, actualment sota tutela russa, malgrat no tenir el reconeixement com a país de la gran majoria de la comunitat internacional. Un enclavament considerat un museu a l'aire lliure de l'antiga Unió Soviètica. Una autèntica relíquia del passat que sobreviu en el present. Visitem Moldàvia, amb Marc Rovira, agent rural i viatger.

Durant l'era dels descobriments, Califòrnia existia com a idea abans d'arribar-hi els europeus. Fins i tot s'esmentava en escrits on es descrivia "l'illa de Califòrnia" com una terra a l'oest del Carib, "a prop del Paradís Terrenal, poblada de dones negres, sense cap home, que vivien a l'estil de les amazones". Certament, els que la van veure per primer cop es van pensar que era una illa, fins que la van recórrer de dalt a baix i es van adonar que era una península. Encaixada entre l'oceà Pacífic i el mar de Cortés, la península de la Baixa Califòrnia és un lloc desèrtic i inhòspit en gran part, habitat primer per pobles indígenes irredempts... des del punt del vista dels "conquistadores". Però les missions van fer canviar la seva fesomia i en l'actualitat la península de Califòrnia és una terra amb peculiaritats singulars i sovint, úniques. Per la península de la Baixa Califòrnia, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

Travessar l'Índia a peu és tota una quimera. La intensa i alhora caòtica vida al carrer de pobles i ciutats fa d'aquest projecte una empresa d'alt risc que exigeix grans dosis de paciència i una força de voluntat ascètica. Però val la pena fer l'esforç seguint camins i carreteres. L'experiència ens regala imatges d'una Índia inèdita: la boira que embolcalla el món a l'albada, l'ombra que et regalen els imponents ficus religiosa o la pau dels rius com mars que reguen el país. També imatges de caos i grans gernacions, de soroll, brutícia i mort. Si, de mort vora mateix de la carretera. En pocs països del món com a l'Índia és tant present el cicle etern de l'existència humana, el samsara de naixement, vida, mort i reencarnació. En Lluís L. Bayona i la Jenn Baljko van recórrer 2.500 quilòmetres durant set mesos, a peu per l'Índia.

No és fàcil pedalar pel Pakistan, i menys si és per les profundes valls i els altíssims colls del nord, enmig d'algunes de les muntanyes més altes de la Terra. El Karakorum és un territori de pedra negra esmicolada que expressa com cap altre les profundes convulsions que han sacsejat el planeta. Aquí la terra empesa per les forces tel·lúriques ha enfilat cap al cel i s'ha petrificat en cims punxeguts que formen crestes de drac fantàstiques. La seva visió captiva. Un món de grans cristalls de roca i gel amb valls solcades per algunes de les glaceres més extenses de la terra. Efectivament, no és fàcil moure-t'hi en bicicleta. Però l'Alba i en Ricard no s'arronsen davant de cap repte, per més utòpic que sembli. Ben al contrari, la dificultat augmenta el desafiament. I com a cirereta del pastís, afegim-hi encara un territori on impera la llei islàmica, amb controls policials a cada dues passes. En bicicleta pel nord del Pakistan, amb Alba Xandri i Ricard Calmet, cicloviatgers.

El Shasta, a Califòrnia, és una muntanya emblemàtica igual que el Kilimanjaro ho és a Tanzània, el Fuji al Japó o l'Olimp a Grècia. En un dia clar es pot albirar des de més de 180 quilòmetres de distància, alçant-se solitària en la distància. És una mica màgica, diuen els que l'han visitada. De fet és un volcà actiu que supera els 4.300 metres d'alçada. I com gairebé totes les muntanyes de foc, està envoltada de moltes històries que s'expliquen, sobretot, entre les poblacions indígenes de la zona, com els Shasta que li van posar el nom i la van considerar sagrada. Llar dels seus esperits, igual que els cims d'un grapat d'altres volcans es consideren la residència de déus i deesses. De fet són moltes les cultures d'arreu del món que han convertit les muntanyes en dipositàries dels seus mites. Viatgem al Shasta, amb Agustí Pàniker, editor i escriptor, especialista en història i antropologia de les religions.

Quan, després d'hores de sorra, albires un oasi a l'horitzó refulgent del desert, pots pensar que és un miratge, una al·lucinació fruit de la calor de foc imperant. Però a l'oest d'Egipte, aquesta visió quasi onírica pot fer-se realitat, perquè el desert està pigallat de palmerars i de llacunes d'aigua. Bahariya, Farafra, Kharga o Dakhla són, certament, espais intemporals sorgits del no-res. Autèntiques illes verdes que suren enmig de l'oceà de sorra. Reductes de vida que han resistit l'embat de les dunes, de les tempestes i del pas del temps, reflectit en les ruïnes que també hi trobem, ja siguin romanes o de l'època dels faraons. Pels oasis d'Egipte, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. A l'espai "El braçalet de Nefertiti".

"Tot el que es mou a Austràlia té la intenció de matar-te." Malgrat aquesta convicció, Marta Terrassa no s'ho va pensar dues vegades a l'hora de fer la maleta, agafar la taula de surf i anar-se'n dos anys a la gran illa continent d'Oceania. I quan va arribar a aquell país llunyà, li va fer l'efecte realment de gran aventura, de darrer indret. Ningú enlloc. I va tenir la sensació de petitesa, i de món perdut i salvatge on tot era possible. Et podies creuar amb una serp immensa, estesa de voral a vora de la carretera. O fins i tot amb un tauró caigut del cel. És cert, però, que el lloc on fa més por trobar-te'n un és mentre surfeges. "Primer veus una aleta", recorda la Marta, però no ho saps ben bé, perquè l'onada fa escuma. Llavors veus una gran ombra, i després una altra... I entres en pànic. Et tremola tot. I acabes a cal hipnotitzador." Winter in July, amb Marta Terrassa, periodista.

Bangladesh és un país extremadament religiós i, alhora, extremadament pobre. Hi ha mesquites a cada cantonada i la gent resa a tota hora. En tot el trajecte de 900 quilòmetres que la Jenn i en Lluís van recórrer a peu durant dos mesos, només es van creuar amb quatre "blancs". Bangladesh és l'Índia multiplicada per 1,5, assegura en Lluís. T'atures un segon en qualsevol lloc pensant que no hi ha ningú, i comença a aparèixer gent per tot arreu. No hi ha papereres enlloc, ni reciclatge de la brossa. La brutícia s'amuntega arreu i converteix moltes poblacions en autèntics abocadors. I per arrodonir-ho, la xafogor constant. "Tot això" afegeix en Lluís, "ens fonia... Vam arribar a Chitagong plorant, literalment plorant. Arrossegant-nos." Bangladesh, a peu, amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, caminants.

Els bimbatxes no ho tenien gens fàcil. Però al Hierro, on vivien, hi creixia l'arbre de la pluja, i això ajudava. Tota la vida dels bimbatxes, fins i tot la seva mateixa subsistència, depenia d'aquell arbre. Per això li van donar un caràcter sagrat, i gairebé el veneraven com a un déu. L'arbre és a la part més elevada de l'illa, exposada a l'embat del vent. No és rar que de bon matí s'hi formin nuvolades. De fet, en aquesta regió, sempre hi ha enganxats bancs de boira generats per la humitat. L'arbre absorbeix la humitat del núvol que condensa en petites gotes d'aigua. En moments de sequera extrema, les seves branques i fulles era l'únic lloc de l'illa on els bimbatxes hi trobaven aigua regalimant. La molsa que entapissa l'escorça de l'arbre, les boires, tot plegat confereixen al lloc una màgia especial. El Hierro, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg.

El Chepe és com es coneix el ferrocarril que recorre les Barrancas del Cobre, a Mèxic, en un dels viatges en tren més fascinants del món per un paisatge que corprèn. Es tracta d'un complex de canons geològics que formen un conjunt paisatgístic d'uns seixanta mil quilòmetres quadrats d'extensió, uns quatre cops més gran que el Grand Canyon del Colorado. Encara que pugui semblar impossible, hi ha barrancs que s'enfonsen més de mil vuit-cents metres a la vista dels observadors. Aquesta terra accidentada és la llar dels tarahumara, el poble nadiu de l'indret, amb els seus integrants acostumats a córrer de vall en vall per comunicar-se entre les comunitats que l'integren. No és estrany que ells mateixos s'autoanomenin raràmuri, que en la seva llengua vol dir 'corredors' o 'peus lleugers'. Jordi Canal Soler agafa el Chepe, el ferrocarril des de Chihuahua fins als Mochis, a l'oceà Pacífic, i ens acosta a la terra dels raràmuri.

El desert és un bocí de natura fora del temps i de l'espai. Travessar-lo és una experiència meravellosa, per Irene Cordón. Aquesta arqueòloga i egiptòloga se sent fascinada pels espais oberts, buits, verges i enigmàtics. Però si a més a més el desert és el que s'estén a l'occident del riu Nil, a Egipte, esquitxat d'oasis, llavors el viatge esdevé místic. Ets enmig del no res i de cop i volta quatre palmeres es perfilen en la llunyania de l'horitzó, ondulant per la calor intensa. És un miratge, potser? A mesura que t'hi acostes, la taca verda creix i esdevé gran, molt gran. No, no és un miratge, és el primer dels oasis del collaret que s'estén de sud a nord pel desert egipci. Llavors t'hi acostes i t'adones que a l'oasi no només hi ha quatre palmeres, sinó autèntiques ciutats. Els oasis d'Egipte, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Viatgem a Mart, sens dubte, el candidat del sistema solar més ben situat per allotjar-hi la primera colònia estable d'humans. El planeta vermell és molt ric en recursos minerals, hi ha oxigen i hidrogen, que també es podrien obtenir allà mateix per respirar i generar aigua. Tot plegat pot facilitar que la colònia fos autosuficient. Per fer possible el viatge caldria aprofitar quan Mart s'acosta més a la Terra i "només" cinquanta milions de quilòmetres separen un planeta de l'altre. Després les dues esferes es tornen a allunyar fins a un màxim d'uns dos-cents milions de quilòmetres en un cicle que no es tornarà a tancar fins passats dos anys. Però malgrat estar a prop, tenir recursos i ser el planeta més habitable, Mart és un lloc inhòspit amb tempestes de sorra que poden allargar-se durant mesos. Viatge a Mart, amb Toni Pou, físic i periodista científic.

El desert del Thar, al Rajasthan indi, és la porta d'entrada a les ciutats rajput que un dia van dominar la regió. "Els antics rajputs -diu la llegenda- es van tancar en ciutats i es van parapetar en forts per defensar des d'allà la llibertat dels seus deserts". Certament és al voltant del Thar, i en el seu interior, que s'hi apleguen un seguit de fortaleses pretesament inexpugnables i de palaus sumptuosos. Tot plegat construccions evocadores d'una Índia de les mil i una nits, encara que la recopilació de rondalles de Xahrazad sigui persa. Udaipur és una de les urbs on brillen els baluards i les estances d'antics maharajàs i maharanis. Pels seus carrers s'hi feien desfilades enlluernadores amb elefants guarnits per a l'ocasió. De tot aquell món fastuós encara en resta una lleu alenada. Udaipur, amb Ariadna Álvarez, arquitecta.

L'escalfament planetari passa factura a Groenlàndia: pluja a l'abril, màniga curta en ple estiu, gruixos de gel incerts, conreus de maduixes. El temps canviant fa que les previsions meteorològiques hagin deixat de ser fiables. Tampoc és possible saber amb certesa l'estat del glaç, acostumats com estaven els inuits a refiar-se'n abans de sortir de casa. Caçadors com són del gel, la transformació de l'entorn té efectes adversos sobre la seva economia de subsistència tradicional. També en la seva forma de vida en general. Si no poden sortir a caçar o a pescar, els inuits s'han de quedar a casa, trencar el seu estil de vida i crear una altra mena d'hàbits. Els inuits intenten adaptar-se a la nova realitat. Groenlàndia, en canvi climàtic, amb Francesc Bailón, antropòleg.

El desert del Thar, al Rajasthan indi, és la porta d'entrada a les ciutats rajput que un dia van dominar la regió. Els antics rajputs, diu la llegenda, es van tancar en ciutats i es van parapetar en forts per defensar des d'allà la llibertat dels seus deserts. Certament és al voltant del Thar, i en el seu interior, que s'hi apleguen un seguit de fortaleses pretesament inexpugnables i de palaus sumptuosos. Tot plegat construccions evocadores d'una Índia de "Les mil i una nits", encara que la recopilació de rondalles de Xahrazad sigui persa. Udaipur és una de les urbs on brillen els baluards i les estances d'antics maharajàs i maharanis. Pels seus carrers s'hi feien desfilades enlluernadores amb elefants guarnits per a l'ocasió. De tot aquell món fastuós encara en resta una lleu alenada. Udaipur, amb Ariadna Álvarez, arquitecta.

Tijuana és el pas fronterer més concorregut del món. Més de tres-centes mil persones transiten legalment cada dia entre Mèxic i els Estats Units. Però moltes d'altres ho intenten il·legalment perquè no tenen papers. Els anomenen "brincadores". "Brincan" per superar el mur que talla ciutats, esquerda vides i fragmenta aquesta terra erma. Per a molts, el mur és el darrer obstacle que els separa d'un futur. Almenys aquesta és l'esperança que els ha empès a deixar la seva terra i enfrontar-se a un viatge incert fins a Tijuana i Mexicali, la capital de la Baixa Califòrnia. Però no és un mur físic, el que cal saltar per arribar a la terra promesa, sinó dos. Aquest és un viatge a dues ciutats de frontera mexicanes, final de trajecte per a molts, inici d'una nova vida per a altres. Amb Francesc Miralles, escriptor, editor i viatger.

Tijuana és el pas fronterer més concorregut del món. Més de 300.000 persones transiten legalment cada dia entre Mèxic i els Estats Units. Però moltes d'altres ho intenten il·legalment perquè no tenen papers. Els anomenen "brincadores". "Brincan" per superar el mur que talla ciutats, esquerda vides i fragmenta aquesta terra erma. Per a molts, el mur és el darrer obstacle que els separa d'un futur. Almenys aquesta és l'esperança que els ha empès a deixar la seva terra i enfrontar-se a un viatge incert fins a Tijuana i Mexicali, la capital de la Baixa Califòrnia. Però no és un mur físic, el que cal saltar per arribar a la terra promesa, sinó dos. Aquest és un viatge a dues ciutats de frontera mexicanes final de trajecte per a molts, inici d'una nova vida per a altres. Amb Francesc Miralles, escriptor, editor i viatger.

Pels faraons de l'antic Egipte la mort era una simple aturada per renéixer després i seguir el camí eternament. Per això no es feien enterrar en tombes sinó en "mansions per a l'eternitat". Amb aquesta idea en el moment del traspàs, reis i reines s'enduien a la tomba literalment tot allò que tenien a la vida terrenal per seguir-ne gaudint en el més enllà. Moltes d'aquestes mansions per a l'eternitat les van construir, o excavar, a la vora occidental del Nil, a l'antiga Tebes, just on avui hi ha Luxor. Perquè és per l'occident per on es pon el sol i mor la llum. En l'antiguitat, el curs celestial traçava el gran eix que estructurava la vida a Egipte: l'eix est-oest del cicle de la vida. Per això totes les tombes es localitzaven, i es localitzen encara, a l'oest, al regne dels morts, on el sol desapareixia davant l'avanç de la nit.

Els homes del poble basotho, a l'Àfrica austral, es protegeixen del fred amb mantes d'inspiració escocesa. Aquests homes de vida rude van manllevar els estampats dels mateixos escocesos que anys enrere van formar part de les tropes de sa majestat que trescaven per les terres altes de Lesotho, una petita illa de muntanyes al bell mig de Sud-àfrica. Lesotho és com una Suïssa africana, encara que la semblança amb el país alpí va tocar de més a prop el gairebé veí Regne de Swazilàndia. El rei de l'última monarquia absolutista africana afirma que es va veure obligat a canviar el nom del seu petit reialme, cansat que una vegada rere l'altra el confonguessin amb Switzerland. I des de fa pocs anys el regne es va passar a dir Eswatini, així ja no hi haurà noves confusions amb el productor de xocolata i rellotges. Un camí entre Lesotho i Eswatini, amb Joan Riera, antropòleg.

"Jo estava molt espantada pel tema dels lleons i em van dir: amoïna't pels hipopòtams, els elefants, els búfals i els babuïns..." Pedalar més de mil quilòmetres per Kenya ha permès a l'Alba i en Ricard conèixer molts animals que no coneixien. I sobretot, veure'ls de més a prop del que haurien volgut. És obvi que no n'hi va haver prou d'anar tocant el timbre per evitar trobades indesitjables. Les trobades hi van ser i, certament, van generar instants de suors fredes tot i ser al tròpic. Prèviament, però, els havien fet un resum de com comportar-se en cada situació. Sobretot es tractava no baixar mai de la bicicleta i seguir pedalant amb calma. Amb calma! Igual que a Nairobi, la capital, on la fauna és una altra. Allà tampoc et pots aturar mai. Has de mantenir un ritme constant, diu l'Alba. Estan acostumats que tot flueixi. La Trans-Kenya en bicicleta, amb Alba Xandri i Ricard Calmet.