Els Viatgers De La Gran Anaconda

Els antics mexiques consumien una mena de beuratge que els connectava amb les deïtats. O això és el que es creien. Evidentment, es tractava d'una poció reservada exclusivament als nobles i als sacerdots. Amb el temps i, sobretot, amb l'arribada dels "conquistadores", les tècniques d'elaboració primitives es van sofisticar. I aquella beguda inicial va derivar cap al mescal i els seus derivats, com el tequila, licor elaborat a partir de l'agave blava o tequilana. Tequila, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

Xavier Moret viatja fins als confins de Qinghai, a la històrica regió tibetana d'Amdo. I s'endinsa en territori khampa. Fa anys, aquests guerrers llegendaris atemorien els viatgers que gosaven aventurar-se a la seva terra. El Regne de Kham ocupava un terç del nord-est del Tibet històric, repartit entre l'actual Regió Autònoma del Tibet i les províncies xineses de Sichuan, Yunnan i Qinghai. Es tracta d'un territori molt accidentat, amb grans muntanyes. Una regió de cultura tibetana, amb grans monestirs, alguns dels quals estan situats en espais remots de difícil accés. Terra vigilada de prop pel règim xinès a través dels controls policials establerts arreu del camí. Sobretot, la regió d'Ü-Tsang i Lhasa, la històrica capital tibetana. "No ho posen fàcil, els xinesos", assegura Moret. "Volen que vegis el Tibet que ells volen que vegis, no el Tibet que tu voldries veure".

L'emperador Adrià va voler honrar la mort d'Antínous amb un santuari a la llavors província romana d'Egipte. El gran amor del cèsar s'havia ofegat al Nil, just el dia de l'aniversari del traspàs d'Osiris, déu de la mort i del més enllà. Adrià volia que la gent venerés Antínous, confós amb Osiris. Amb el temps, aquell lloc de pelegrinatge es va convertir en una ciutat. Antinòupolis, dedicada a Osiris Antínous, va créixer enriquida per les taxes que gravaven les mercaderies que anaven a Roma. I va ser la capital del Regne Mitjà d'Egipte fins que els àrabs la van devastar. La sorra del desert va fer la resta de la feina, esmolant primer i enterrant després temples, palaus i altra mena de construccions més modestes. Fins a fer desaparèixer del tot la ciutat i abocar-la a l'oblit dels homes i al silenci etern. Almenys, fins que la van rescatar els arqueòlegs. Antínou, primera aturada a les ciutats del silenci, un recorregut per les urbs més resplendents del passat.

Viatgem al país de l'etern cel blau, al cor d'Àsia, amb les seves estepes infinites. En el passat, els xinesos van anomenar els mongols "el poble mòbil", perquè els veien passar cavalcant amunt i avall. Els mongols són hàbils genets. Genguis Kan comptava amb guerrers capaços de muntar sense deixar de disparar mai els seus arcs. Tan ferotges eren les hordes mongoles, que els xinesos, impotents, van veure en la construcció d'una gran muralla l'única manera de barrar-los el pas. Però tampoc els va servir. Les coses han canviat molt a les estepes de Mongòlia i a la seva capital, Ulan Bator, si bé els mongols encara aprenen abans a cavalcar que a caminar. Més d'un 30% són nòmades. Fins i tot aquells que s'han hagut de fer sedentaris i han plantat la ger en una ciutat mantenen l'ànima errant. Primera aturada a Ulan Bator, camí de les estepes kazakhs, amb l'antropòleg Francesc Bailón.

En nàhuatl, la llengua dels antics mexiques, n'hi deien "monstre aquàtic". Però tant ells com els purépetxes el consumien i el feien servir per guarir-se. Aquesta estranya salamandra, l'axolot, els servia de medecina. Els vells habitants de Michoacán en feien ungüents i xarops perquè el "monstre" en qüestió tenia una rara capacitat per regenerar-se. Més recentment també s'ha constatat que si se'ls extirpa una part del cervell o de la medul·la espinal la regeneren igualment. La tradició medicinal a partir dels axolots s'ha perpetuat fins a l'actualitat, però ara qui n'extreu xarops i ungüents són les monges d'un convent. Per estrany i contradictori que pugui semblar, elles creuen que la seva "ciència" perpetua i garanteix la pervivència de l'estranya criatura. Al capdavall, el fet d'extreure'n medecines fa que en tinguin cura i vetllin per la seva preservació al seu hàbitat natural dels llacs Xochimilco o Pátzcuaro. Viatge a Michoacán, amb el periodista Jordi Canal-Soler.

Conten els primers europeus que van explorar l'arxipèlag de les illes Vaygach, al mar de Kara, que hi van trobar restes de sacrificis humans. El navegant neerlandès William Barentsz va deixar escrit en els seus diaris de viatge que en arribar a aquesta terra sagrada dels nènets, entre la península de Iamàlia i l'illa de Nova Terra, va descobrir-hi prop de quatre-cents tòtems amb sang i restes orgàniques a la base. Quan els exploradors russos van arribar a la remota terra siberiana, es van sorprendre que els nènets sempre tinguessin la boca i les mans tacades de sang, i es van pensar que es menjaven les persones. La llegenda sobre la suposada antropofàgia dels nènets es va estendre arreu. Tant que al principi els anomenaven "samoiede", en referència al consum de carn humana. No va ser fins passats els anys que es va descobrir que la sang dels nènets era pel costum de menjar carn crua, però de ren i d'altres animals. Viatge a la península de Iamàlia, amb Francesc Bailón, antropòleg.

A la Fête Guédé d'Haití els morts hi estan convidats. Es tracta d'una celebració que es fa cada novembre en honor dels ancestres dels haitians. De fet, els guédé són els esperits dels ancestres, dels avantpassats. La Fête Guédé es fa tant per honorar els morts com per celebrar la vida. Fenòmens de possessió inclosos. Enmig de les celebracions, els esperits dels ancestres posseeixen els cossos d'alguns creients. Els munten en ple carrer. Tot acompanyat de música, amb bandes de percussió que fan servir tambors i maraques. La Fête Guédé, amb el periodista Adolf Beltran.

Diu la tradició que només néixer, un eixam d'abelles va cobrir el cos indefens del petit príncep. Veient el miracle, la reina mare va exclamar: "Lalibela! Lalibela!", que vol dir literalment "les abelles reconeixen la seva sobirania". L'infant-rei, Gebra Maskal Lalibela, arribava al món amb una missió transcendental que li seria revelada per l'Altíssim: construir deu esglésies de pedra monolítiques. Altres fonts parlen que la veritable intenció del monarca va ser construir una nova Jerusalem en resposta a la conquesta de Terra Santa pels exèrcits musulmans. Sigui com sigui, Lalibela és avui dia una ciutat monàstica, que compta no amb deu, sinó amb onze esglésies rupestres tallades a la roca, úniques al món, declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Viatge a Lalibela, amb l'arqueòloga i historiadora Irene Cordón... Amb el permís de la guerra.

El quimono ha estat la vestimenta quotidiana de les japoneses durant segles. "Quimono" vol dir "vestit". I, si bé és cert que el seu ús va decaure amb la colonització nord-americana del Japó, posterior a la Segona Guerra Mundial, avui dia moltes dones japoneses el porten, sobretot en ocasions especials. Incloses les geishes, que sovint llueixen quimonos espectaculars. Cada època s'hi reflecteix en un color diferent. De manera que calen fins a nou artesans per tenyir un sol quimono, una peça d'art que pot arribar a costar una fortuna. I una font d'informació inesgotable sobre qui el porta... si se sap llegir. Retrat d'una geisha, amb Kris Ubach, fotògrafa.

No és estrany que a les manifestacions de miners a Bolívia tirin dinamita. A La Paz, govern i policies temen les protestes mineres perquè fins i tot les "cholas" hi van armades amb TNT. Qualsevol en pot comprar al Mercado Minero de Potosí. Aquí la mina de plata més important d'Amèrica continua oberta i funcionant tal com ho ha fet des que hi van arribar els "conquistadores". És tan gran la teranyina de túnels i galeries que hi ha una amenaça real d'esfondrament. Fins i tot Potosí desapareixeria engolit per la mina. De fet, al Cerro Rico, fet amb la terra sobrant de la mina, n'hi diuen "la Montaña Comehombres" per tots els miners que hi han perdut la vida treballant. I és que, per poder sortir en vida de la mina, cal tenir content el diable déu que mana a les profunditats de la muntanya. El Tio és present en tots els accessos i racons, perquè la mina és l'inframón. Bolívia, amb Marc Rovira, agent forestal i viatger.

Del Mato Grosso, al Brasil, només en queda el nom. Pràcticament no en queda res, del "Mato", i ni de bon tros és "Grosso". La depredació de l'home ha estat implacable, i encara ho és. Ho ha constatat sobre el terreny Andreu Ariño en el seu viatge transamazònic fent autoestop.

Anar a peu des de Bangkok fins a Barcelona no és una empresa fàcil. Tot just fa pocs dies que la Jenn i en Lluís han deixat enrere Bangkok, la capital i alhora gran metròpoli de Tailàndia. Però ja se n'han adonat que, al sud-est d'Àsia, la vida és al carrer. La gent viu al carrer. El carrer és casa seva. Hi dormen, hi cuinen, hi mengen, s'hi apleguen amb la família i amb els amics. Al carrer hi fan de tot, venen, compren, reparen... A peu de Bangkok a Barcelona, amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona.

Viatgem a un país del passat. Una ciutat, Axum, i un imperi, l'axumida, un 95 per cent del qual resta enterrat. Ningú l'ha posat al descobert encara. De l'esplendor d'aquell imperi només en són visibles algunes esteles reials de roca de fins a trenta metres d'altura. Diu la llegenda que els monòlits es van alçar gràcies a l'influx de l'Arca de l'Aliança, de la qual un monjo en té cura ben a prop del lloc. Els llibres antics diuen que a Axum, la capital, hi va viure la reina de Sabà, Bilkis en la tradició islàmica o Makeda en l'etíop. Mite o realitat, tant el Nou com l'Antic Testament, com l'Alcorà i el Kebra Nagast "Glòria dels reis", etíop, esmenten la reina llegendària. Viatge a Axum, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia, Història Antiga i Medieval per la UAB.

Oman exhala perfum d'encens. Allà on vas d'aquest amable emirat del Golf Pèrsic hi ha encensers, ja sigui les llars de la gent o fins i tot al bell mig de les places públiques de pobles i ciutats. També inspira respecte, sobretot si acceptes el repte de pedalar per les muntanyes que com una serp recorren el país de dalt a baix. Tot pedalant muntanya amunt per Oman, cal estar al cas de la dita ioruba segons la qual "quan un home perd l'ombra, mor". Encara que l'aire estigui perfumat d'encens. Pedalant per Oman amb Alba Xandri i Ricard Calmet.

En aquest bocí de món els rellotges es van aturar fa segles. El Mont Athos és una mena d'anacronisme, un territori immutable, governat per monjos, amb el permís de la màxima autoritat de l'església cristiano-ortodoxa resident a Istanbul, i del govern grec. Perquè Athos es un país que depèn de l'estat grec, tot i que Atenes fa servir el seu ministre d'afers estrangers com a interlocutor amb la vintena de comunitats monàstiques que s'hi apleguen. Aquest és un lloc a part, amb tots els passos per terra tancats. L'únic accés permès a les persones al Mont Athos és per mar. I no a totes. Al dir "persones" ens referim bàsicament als homes. Athos està prohibit a les dones i a tots els éssers vius femella, amb alguna rara excepció. Athos és un món antic i obscur. Hi viatgem amb Sergi Ramis, periodista i editor. Amb en Joan Portell, escriptor i pedagog, ens enfilarem a una via ferrada i amb Josep Maria Romero, El viatger de la Gran Anaconda en marxa, compartirem una singular navegació per l'Oceà Pacífic.

Ilorin, a Nigèria, és una població majoritàriament ioruba si bé governada per un emir d'ètnia fulani, l'elit islamitzada. De fet, Ilorin és una ciutat icònica que, juntament amb el riu Níger, marquen la transició entre el sud, animista i cristià a Nigèria, i el nord, musulmà. Va ser en aquesta regió on l'explorador Mungo Park va perdre la vida a mans dels nadius que, en confondre'l amb un traficant d'esclaus, el van matar a pedrades. Entrem en territori islàmic en un viatge que ens ha de portar a recórrer el nord i l'est de Nigèria per acabar finalment a l'antic Regne del Benín, a la costa sud. Amb l'antropòleg Joan Riera.

Quan la terra es va obrir de sobte, ningú s'esperava que en sorgís un volcà. El naixement del Paricutín, a l'estat mexicà de Michoacán, va agafar tothom desprevingut, si bé després la seva formació es va allargar. La història del volcà Paricutín però, només n'és una de les que trobem en aquest estat mexicà, terra dels purépetxes. Viatge per Michoacán, amb el periodista de viatges, Jordi Canal Soler. Les reverències a l'Àsia, amb el viatger i escriptor, Josep Maria Romero, el taïno, amb el lingüista, David Valls, i la història de les illes sense nom a l'oceà Àrtic, completen el viatge.

Elleore és tan a prop de terra ferma que amb prou feines és una illa. Amb disset minuts en barca de rems n'hi ha prou per atansar-s'hi. Aquest bocí de terra, de la mida de dos camps de futbol, esta habitat pels "immortals", que l'any 1994 la van declarar un regne independent de Dinamarca. De fet, Elleore és la micronació més longeva de totes les que hi ha al món. Un regne, que en els seus prop de 80 anys d'existència, ha tingut set reis malgrat que els habitants habituals i més nombrosos són el cigne mut i el gavià argentat. Però ni els uns ni els altres han inspirat el nom de cap dels seus monarques, quatre dels quals s'han dit Leo, Lleó o Leodora. Però per quina raó en una illa europea els monarques porten el nom del lleó, que alhora forma part de l'escut del Regne i és l'animal nacional? El regne d'Elleore, amb Sergi Ramis, viatger, periodista i editor. Ah!, important a recordar: l'únic requisit per entrar a l'illa és no portar cap exemplar de "Robinson Crusoe".

El temple de l'albada de Bangkok, el Wat Arun, va ser el punt de partida escollit per iniciar la llarga caminada. La Jenn i en Lluís s'havien proposat una quimera. Al davant se'ls obria un horitzó incert de més de setze mil quilòmetres, a través de desenes de països i infinitat de maneres de ser, de fer, de pensar i de creure. Tres anys i mig de caminada, que va començar amb una primera passa, a l'albada de Bangkok, la ciutat dels àngels. Volien apreciar el món de la manera més íntima possible. Sense assumir més riscos dels que calien, si bé, de risc, n'hi havia. Només la sortida de la gran metròpoli tailandesa ja suposava tot un repte. Es tracta d'una megalòpoli solcada per escalèxtrics d'autopistes, trens monorail i mercats ambulants, sense una via clara per als vianants. Amb una calor tropical que t'obliga a avançar de cent metres en cent metres, sempre cercant l'ombra i bevent aigua sense parar per no defallir. De Bangkok a Barcelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona.

L'antropòleg Francesc Bailón reprèn el seu viatge per la Sibèria russa i arriba al campament de Tània i Iaixa. Una parella de nènets que viuen amb els seus set fills aïllats al mig de la tundra glaçada, al nord del cercle polar àrtic. Una vida lliure en plena natura, sense wifi ni televisió, sense hospitals ni escoles, i amb mínimes connexions amb la resta del món. Pràcticament és com viure en un altre planeta, on durant una gran part de l'any sempre és de dia, no existeix el temps, ni la vida es regeix pel rellotge. D'aquí ve que l'aparició de Francesc Bailón fos com l'aterratge d'un extraterrestre. Va caldre temps per escalfar l'ambient i deixar que fluís la confiança, que, al capdavall, va fer possible la integració entre dues formes de vida tan radicalment diferents. Una estada amb els nènets de Sibèria, amb Francesc Bailón, antropòleg especialista en l'Àrtic.