Els Viatgers De La Gran Anaconda

Del Mato Grosso, al Brasil, només en queda el nom. Pràcticament no en queda res, del "Mato", i ni de bon tros és "Grosso". La depredació de l'home ha estat implacable, i encara ho és. Ho ha constatat sobre el terreny Andreu Ariño en el seu viatge transamazònic fent autoestop.

Anar a peu des de Bangkok fins a Barcelona no és una empresa fàcil. Tot just fa pocs dies que la Jenn i en Lluís han deixat enrere Bangkok, la capital i alhora gran metròpoli de Tailàndia. Però ja se n'han adonat que, al sud-est d'Àsia, la vida és al carrer. La gent viu al carrer. El carrer és casa seva. Hi dormen, hi cuinen, hi mengen, s'hi apleguen amb la família i amb els amics. Al carrer hi fan de tot, venen, compren, reparen... A peu de Bangkok a Barcelona, amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona.

Viatgem a un país del passat. Una ciutat, Axum, i un imperi, l'axumida, un 95 per cent del qual resta enterrat. Ningú l'ha posat al descobert encara. De l'esplendor d'aquell imperi només en són visibles algunes esteles reials de roca de fins a trenta metres d'altura. Diu la llegenda que els monòlits es van alçar gràcies a l'influx de l'Arca de l'Aliança, de la qual un monjo en té cura ben a prop del lloc. Els llibres antics diuen que a Axum, la capital, hi va viure la reina de Sabà, Bilkis en la tradició islàmica o Makeda en l'etíop. Mite o realitat, tant el Nou com l'Antic Testament, com l'Alcorà i el Kebra Nagast "Glòria dels reis", etíop, esmenten la reina llegendària. Viatge a Axum, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia, Història Antiga i Medieval per la UAB.

Oman exhala perfum d'encens. Allà on vas d'aquest amable emirat del Golf Pèrsic hi ha encensers, ja sigui les llars de la gent o fins i tot al bell mig de les places públiques de pobles i ciutats. També inspira respecte, sobretot si acceptes el repte de pedalar per les muntanyes que com una serp recorren el país de dalt a baix. Tot pedalant muntanya amunt per Oman, cal estar al cas de la dita ioruba segons la qual "quan un home perd l'ombra, mor". Encara que l'aire estigui perfumat d'encens. Pedalant per Oman amb Alba Xandri i Ricard Calmet.

En aquest bocí de món els rellotges es van aturar fa segles. El Mont Athos és una mena d'anacronisme, un territori immutable, governat per monjos, amb el permís de la màxima autoritat de l'església cristiano-ortodoxa resident a Istanbul, i del govern grec. Perquè Athos es un país que depèn de l'estat grec, tot i que Atenes fa servir el seu ministre d'afers estrangers com a interlocutor amb la vintena de comunitats monàstiques que s'hi apleguen. Aquest és un lloc a part, amb tots els passos per terra tancats. L'únic accés permès a les persones al Mont Athos és per mar. I no a totes. Al dir "persones" ens referim bàsicament als homes. Athos està prohibit a les dones i a tots els éssers vius femella, amb alguna rara excepció. Athos és un món antic i obscur. Hi viatgem amb Sergi Ramis, periodista i editor. Amb en Joan Portell, escriptor i pedagog, ens enfilarem a una via ferrada i amb Josep Maria Romero, El viatger de la Gran Anaconda en marxa, compartirem una singular navegació per l'Oceà Pacífic.

Ilorin, a Nigèria, és una població majoritàriament ioruba si bé governada per un emir d'ètnia fulani, l'elit islamitzada. De fet, Ilorin és una ciutat icònica que, juntament amb el riu Níger, marquen la transició entre el sud, animista i cristià a Nigèria, i el nord, musulmà. Va ser en aquesta regió on l'explorador Mungo Park va perdre la vida a mans dels nadius que, en confondre'l amb un traficant d'esclaus, el van matar a pedrades. Entrem en territori islàmic en un viatge que ens ha de portar a recórrer el nord i l'est de Nigèria per acabar finalment a l'antic Regne del Benín, a la costa sud. Amb l'antropòleg Joan Riera.

Elleore és tan a prop de terra ferma que amb prou feines és una illa. Amb disset minuts en barca de rems n'hi ha prou per atansar-s'hi. Aquest bocí de terra, de la mida de dos camps de futbol, esta habitat pels "immortals", que l'any 1994 la van declarar un regne independent de Dinamarca. De fet, Elleore és la micronació més longeva de totes les que hi ha al món. Un regne, que en els seus prop de 80 anys d'existència, ha tingut set reis malgrat que els habitants habituals i més nombrosos són el cigne mut i el gavià argentat. Però ni els uns ni els altres han inspirat el nom de cap dels seus monarques, quatre dels quals s'han dit Leo, Lleó o Leodora. Però per quina raó en una illa europea els monarques porten el nom del lleó, que alhora forma part de l'escut del Regne i és l'animal nacional? El regne d'Elleore, amb Sergi Ramis, viatger, periodista i editor. Ah!, important a recordar: l'únic requisit per entrar a l'illa és no portar cap exemplar de "Robinson Crusoe".

El temple de l'albada de Bangkok, el Wat Arun, va ser el punt de partida escollit per iniciar la llarga caminada. La Jenn i en Lluís s'havien proposat una quimera. Al davant se'ls obria un horitzó incert de més de setze mil quilòmetres, a través de desenes de països i infinitat de maneres de ser, de fer, de pensar i de creure. Tres anys i mig de caminada, que va començar amb una primera passa, a l'albada de Bangkok, la ciutat dels àngels. Volien apreciar el món de la manera més íntima possible. Sense assumir més riscos dels que calien, si bé, de risc, n'hi havia. Només la sortida de la gran metròpoli tailandesa ja suposava tot un repte. Es tracta d'una megalòpoli solcada per escalèxtrics d'autopistes, trens monorail i mercats ambulants, sense una via clara per als vianants. Amb una calor tropical que t'obliga a avançar de cent metres en cent metres, sempre cercant l'ombra i bevent aigua sense parar per no defallir. De Bangkok a Barcelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona.

Per l'antropòleg Joan Riera, Nigèria és un país mal representat als mitjans de comunicació, que només s'hi refereixen quan hi ha algun atemptat amb víctimes. Però Nigèria és un país amb mil matisos. Passejant pel carrer pots topar de nassos amb una figura antropomòrfica, amb un vestit fet amb retalls i peces de fusta, i amb una màscara que camina i balla al ritme d'un djembé que martelleja el músic que l'acompanya. És un egungun. La gent s'hi atansa per comunicar-se amb els seus avantpassats, com aquell qui hi parla pel mòbil. Nigèria, el país món, amb l'antropòleg Joan Riera.

Malgrat que és una de les illes de l'arxipèlag de Hawaii, és fàcil associar Kawai amb l'Àfrica profunda, les Marqueses o amb illes misterioses habitades per goril·les gegants o per temibles bèsties antediluvianes. No és estrany: la proximitat de Hawaii a Hollywood, a Los Angeles, va convertir aquest arxipèlag en un plató més de les grans companyies cinematogràfiques. Kauai conté, doncs, molts dels paisatges del nostre imaginari. Viatge a Kauai, amb el periodista de viatges Jordi Canal Soler.

Pels toraja de l'illa indonesia de Sulawesi, el més important de la vida és la mort. Per això, celebren un dels rituals d'enterrament més complexos i únics del món. Curiosament, lluny de ser cerimònies espantoses, constitueixen espectaculars celebracions de vida. Si bé és cert que alguns costums poden ser xocants per a nosaltres, com el fet de considerar els difunts "maluka", és a dir, malalts o persones dorments, i tenir-los en una habitació a casa, durant mesos o anys, fins al dia dels funerals just a l'inici del viatge més llarg. Els toraja de Sulawesi, a Indonèsia, amb el periodista, Adolf Beltran.

La Jenn i en Lluís són la prova viva que l'essència de l'home és nòmada, no pas sedentària. La prova és haver caminat més de setze mil quilòmetres des de Bangkok fins a Barcelona. Diuen que volien percebre la bondat del món. Quina millor manera de fer-ho hi ha, si no és la de viatjar a peu? Quan vas a peu, el pas de les hores s'alenteix, el món gairebé s'atura al teu voltant. De sobte, tens temps d'ensumar, de badar o d'observar el que t'envolta. Parlar amb altres persones, parar atenció en la seva manera de viure, sovint ben diferent de la nostra. O d'admirar el paisatge de vora el camí i de més enllà. "Caminar", diu Chatwin, "va ser la primera forma de viatjar; una manera de connectar-se amb el nostre planeta i les persones que hi viuen". Viatjar a peu és, potser, la dimensió més humana del viatge. La Jenn Baljko i en Lluís López Bayona van triar Bangkok, a Tailàndia, per fer el primer pas del seu llarg periple. Vora el Wat Arun, a trenc d'alba. Perquè, quin lloc i quina hora millor per fer aquest primer pa

A Hong Kong, els diners ho són tot. El lloc de la metròpoli on aquesta filosofia està més ben resumida és a la plaça de l'Estàtua, on van substituir la vella imatge de la reina Victòria d'Anglaterra, referent de tota la Gran Bretanya colonial, per la d'un banquer. A Hong Kong, calen diners i sort, molta sort. La gent va a cercar-la al temple de Man Mo, on es ret tribut al déu de les lletres i alhora al de la guerra. Va ser en aquest temple on un endevinador va dir a en Moret: "No viatgis els dimecres". Viatge a Hong Kong amb el viatger, periodista i escriptor Xavier Moret

Selene Irvine no passa desapercebuda. Els seus cabells de color rosa no l'hi permeten. Selene es passeja per Belfast (Béal Feirste en gaèlic), quan Kris Ubach la veu, l'atura i li demana poder fotografiar-la, malgrat que el que buscava no eren personatges singulars, sinó art urbà. A Belfast, les parets i els murs interpel·len els vianants. Els murals que hi ha impresos són un crit que no et deixa indiferent. Un crit de patiment, un clam de conflicte, de guerres antigues entre catòlics i protestants. Els murals eren una forma més de batalla. Separatistes i unionistes els feien servir per marcar territori.

A Hollywood encara preval el mite que qualsevol persona pot ser una estrella. "Moltes persones", explica el periodista cultural David Moreu, "encara viatgen a Los Angeles perseguint aquest mite, que Hollywood els pot contractar en qualsevol moment". "Road movie" per la Pacific Highway entre Los Angeles i San Francisco.

L'any 1970, un grapat de grangers de l'Austràlia Occidental, liderats per Leonard George Casley, van proclamar la independència d'un petit bocí de terra, de fet, una granja, i el va anomenar Principat de la Província del riu Hutt. Es tracta de la micronació més antiga d'Austràlia.

"De mica en mica... És com aquella formigueta que un dia surt de casa, va fent, va fent, va fent, i tal dia arriba a tal lloc..." Amb aquesta senzilla filosofia de vida, Alba Xandri i Ricard Calmet van sortir de casa un dia i es van posar a pedalar pel món. Quan van tornar, havien passat tres anys, havien fet cinquanta-cinc mil quilòmetres i havien recorregut quaranta-un països. Aquest ha estat un periple de vida fruit de la passió per la bicicleta i pel viatge.

Travessar les muntanyes Urals polars és una experiència increïble, afirma l'antropòleg Francesc Bailón. Es tracta d'un recorregut entre continents i alhora un viatge en el temps. Sobretot si vas a la recerca d'algun dels pobles nòmades, com els nenets, que habiten la tundra àrtica acompanyant els seus ramats de rens, tal com ho han fet durant segles. El viatge siberià de l'antropòleg Francesc Bailón.

David Fajula se'n va anar cap a Minnesota seguint el rastre de les comunitats eslovenes. Però, què hi va veure, aquella gent de muntanya, al Midwest pelat nord-americà? "Un senyor em va dir, venint cap aquí, que els núvols semblaven muntanyes", recorda David Fajula. Era cert, les úniques muntanyes que pots veure a Minnesota amb una envergadura similar a la del Trglav eslovè probablement són els núvols.

Travessar els Urals polars és una experiència increïble, afirma l'antropòleg Francesc Bailón. Es tracta d'un recorregut entre continents i alhora un viatge en el temps. Sobretot si vas a la recerca d'algun dels pobles nòmades, com els nenets, que habiten la tundra àrtica acompanyant els seus ramats de rens, tal com ho han fet durant segles. Viuen en tendes o "txums" plantats enmig de la buidor més pregona. Envoltats de vent i gel. Tan solitari és aquest món que els nenets han d'aprofitar el festival anual del Dia del Pastor per trobar parella. Si no ho aconsegueixen, trigaran un any a tornar a trobar-se amb els altres membres del seu poble i reintentar-ho. Francesc Bailón buscava una família de nenets perduts a Sibèria. No és fàcil trobar-los, però l'antropòleg ho va intentar i es va endinsar a les estepes àrtiques en un viatge èpic de final incert. El viatge siberià de Francesc Bailón, antropòleg. A la recerca dels nenets. El viatge ens portarà també a la frontera entre Tailàndia i Birmània, amb el viatger