Els Viatgers De La Gran Anaconda

"Les pintures i la sepultura son les primeres "marques", els primers símbols de l'homo sapiens sapiens, i que ens diferencien dels bonobos". Agustí Pàniker, escriptor i editor, especialista en història i antropologia de la religió explica que aquestes pintures, que trobem en indrets amagats, des de la península ibèrica, passant per França, Àfrica, i fins a l'altra extrem del món, a Austràlia, ens parlen d'una cosmovisió universal. Segurament de l'esperit animista i xamànic. Des dels temps més pregons els xamans s'han valgut d'estats alterats de consciència per entrar en contacte amb els esperits d'animals i deixar-ne constància en les pintures. Seguim el rastre de l'art rupestre, amb Agustí Pàniker, escriptor i editor, especialista en història i antropologia de la religió. El Wat Rong Khun, més conegut pels estrangers, com el temple blanc, és una mostra d'art i alhora santuari religiós budista, propietat privada de Chalermchai Kositpipat, l'artista que el va dissenyar, finançar i construir a Chiang Rai, al no

La periodista i politòloga Raquel Pérez ha viscut durant dos anys a Calcuta, oficialment, Kolkata. Hi va anar per fer-hi una recerca sobre la gestió de la higiene menstrual des d'una aproximació als drets humans. Però l'estudi la va acabar transportant a mons i problemàtiques que queden al marge del coneixement de la gran majoria de visitants d'aquesta ciutat índia. Amb en Josep María Romero posa al descobert les presses que tenallen gran part del món, fruit de la globalització. És una crònica més a l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa" amb el viatger i escriptor, Josep Maria Romero.

No gaire lluny de la vora del llac Tana, al nord d'Etiòpia, s'hi alça una vila imperial fortificada amb una dotzena de palaus i castells de pedra inèdits a l'Àfrica. Tan rars són al paisatge africà que li han valgut el sobrenom de la "Camelot d'Àfrica", tot i que la ciutat del rei Artús era fantasia i els castells africans són reals. Aquestes fortificacions ens recorden el passat esplendorós de Gondar, la ciutat que l'emperador Fasil va convertir en capital del seu imperi. Tan fantàstiques son les ressonàncies del passat d'aquesta ciutat que John R. R. Tolkien s'hi va inspirar per crear Góndor, una regió de la Terra Mitjana, reialme Dúnedain, en l'univers fantàstic d'aquest escriptor i la seva obra literària "El senyor dels anells". Viatjarem fins a Gondar i els seus castells i fortaleses amb Irene Cordón, arqueòloga i historiadora. El viatge també ens portarà a altres paisatges històrics, com alguns dels escenaris de la guerra del Vietnam, amb Josep M. Romero, "El viatger de la Gran Anaconda en marxa", i tam

"Una noia que feia vint anys que vivia a Nova York em va dir: és que Nova York és una ciutat de solitaris. Si vens sola te'n vas sola". Ho recorda la periodista Rosa M. Pujol després d'haver viscut i treballat anys a la Gran Poma. "Nova York és una ciutat de pas, és la selva en el seu estat més pur". No és fàcil viure en aquesta ciutat un cop deixes de ser turista. I això passa, segons Pujol, així que passeges per la cinquena, la setena o qualsevol altra avinguda de la ciutat dels gratacels i ja no mires amunt. Pujol ens descobreix alguns dels secrets de Nova York. Secrets que només estan a l'abast dels que s'hi queden una temporada. I queda clar que, com diu el periodista Enric González, "una temporada a Nova York canvia qualsevol, per bé o per mal. La vida a Nova York és un esport de velocitat i reflexos en el qual, al capdavall, decideix la sort". Nova York, amb la periodista Rosa M. Pujol. Un cop d'ull a "Laurie, a les Òrcades del Sud", oceà antàrtic a l'espai "Illes remotes" i una breu aturada a la pobla

L'astrologia és vital per a la cultura hindú. La numerologia, els astres... no es pot fer res sense consultar primer els astres, sense saber on se situa la lluna, on som nosaltres i, per tant, on és la ciutat, que també ha de tenir una orientació determinada. Tot gira al voltant dels astres i dels déus. Perquè, evidentment, no hi ha palaus sense déus i és el maharajà qui fa aixecar temples alhora que fa construir palaus. Va ser el maharajà qui en el cas de Jaipur va encarregar no només un palau sinó tot una ciutat, la Ciutat Rosada pel color de molts dels seus edificis i construccions. A Jaipur, el palau del maharajà ocupa el centre geomètric. La ciutat sencera gira al voltant del palau, malgrat estar farcida d'altres construccions meravelloses. Recorrerem Jaipur amb l'arquitecta i editora Ariadna Álvarez. Amb "El viatger de la Gran Anaconda en marxa", Josep M. Romero, ens aturarem a Kampot, a Cambodja, alhora que recuperarem el rumb de la navegació pel mar Roig amb els navegants Joan A. Afonso i Laura Alamed

El que nosaltres anomenem "el funeral o l'enterrament del cel" els budistes tibetans en diuen "anar a les muntanyes" o "pujar a les muntanyes". Aquesta és la història del viatge més llarg, tal com es planteja al Tibet històric i en altres zones de l'altiplà tibetà, un dels llocs del món on la terra és més a prop del cel. Quan una persona budista es mor al Tibet, ofereixen el seu cadàver als voltors. Lluny de l'estupor que aquest acte pugui suposar per a la cultura occidental, per a ells suposa un acte final de bondat amb els éssers vius. En parlem amb el periodista Adolf Beltran.

Els monts Nuba, a l'estat sudanès del Kordufan, és un lloc mític. Hi viuen unes seixanta de tribus diferents que no són conscients que el territori s'anomena monts Nuba. El nom només serveix per als forasters. De fet, els Nuba no existeixen. "Cap Nuba o persona definida com a Nuba s'hi considera, és un terme de fa 30 o 40 anys", diu l'antropòleg Joan Riera. "És un concepte après". Els prop de quatre milions de persones que viuen als monts Nuba pertanyen a pobles molt diversos que parlen llengües inintel·ligibles entre elles. I quan és que occident descobreix als Nuba? "La persona que va 'iconitzar' la gent d'aquests pobles", explica Riera, "que els va convertir en una mena de 'Gioconda' de l'etnicitat africana va ser la fotògrafa Leni Riefenstahl". I, des de llavors, els occidentals han anat a l'Àfrica a la recerca del món perdut del qual els Nuba en són el símbol. "Els Nuba", amb l'antropòleg Joan Riera.

"Els únics que pugen a l'autobús a la costa oest dels Estats Units són els ancians, els pobres, els hispans, els negres i, fins i tot, els sensesostre, amb el seu carretó del súper ple de trastos. I ningú els diu res". L'escriptora i viatgera Ana María Briongos està contenta de no tenir cotxe quan viatge a San Francisco i a Berkeley, perquè això li permet conèixer altres realitats que d'altra manera ignoraria. Tots els usuaris de l'autobús saluden el conductor, "que també és negre", aclareix, "i quan baixen li tornen a donar les gràcies". De forma sorprenent, al país més ric del món i a tocar de la zona probablement més rica del planeta, Silikon Valley, bressol de les noves tecnologies, on la majoria dels mortals s'hi ha venut l'ànima -conscientment o inconscientment-, hi viuen, també, molts sensesostre. Ana María Briongos fa un viatge familiar a la costa oest nord-americana i ens acosta la seva realitat més quotidiana i desconeguda.

Suakin és una ciutat sudanesa de ressonàncies mítiques. El que més va impressionar Laura Alameda i Joan Antoni Afonso quan hi van posar els peus van ser els homes de gran talla que hi van veure "armats amb espases", afirmen, "tan altes com nosaltres". La Laura i en Joan Antoni eren en plena travessia de sud a nord del mar Roig, saltant de port en port. També s'arreceraven en antics llits fluvials inundats pel mar que s'endinsen al desert. Vet aquí el fort contrast entre la terra estèril que els envoltava a la superfície i l'explosió de vida que hi havia sota l'aigua.

Hi ha persones per qui el wifi és la brúixola que guia els seus viatges. Es tracta de professionals "freelance", autònoms, que es desplacen pel món a la recerca d'aquesta tecnologia de xarxa sense fils que permet intercanviar dades o connectar-se a internet. Cadascú és una entitat autònoma en si mateix, un mena de microempresa que es mou amunt i avall amb la motxilla, l'ordinador i les seves idees. Són nòmades digitals, caçadors de wifi que cerquen espais on assentar-se temporalment per treballar.

"Podríem no saber-ho però cada passejant que trobem pel camí és una cita que teníem pendent". Jaume Ollé n'ha trobat un grapat de passejants en el camí recorregut arreu del planeta com a metge. Des de ben d'hora el doctor Ollé va triar el món per exercir la medicina. El món més pobre, els països econòmicament més desafavorits, com Haití, la República Dominicana, Uganda, Etiòpia o Djibuti, entre d'altres. Països on el metge treballa amb enormes limitacions tant diagnòstiques com terapèutiques i on no ha de retre comptes davant de ningú. "Segueix lluitant com si la lluita servís d'alguna cosa; segueix treballant com si la feina servís d'alguna cosa" deia Krishna. I el doctor Ollé ho ha complert. S'ha passat més de tres dècades atenent gent que viu amb absència absoluta de perspectives de futur, en països on la pobresa endèmica redueix la vida a poc més que la mera supervivència. Difícil d'imaginar. Però mai s'ha resignat a acceptar que el patiment o la misèria no tinguin remei. Un dia un rabí de Brooklyn li va

L'illa de Shikoku està encerclada per un collaret de 88 temples. Recorre'ls és feina de milers de pelegrins que cada dia s'hi posen abillats amb quimono blanc, barret cònic de palla, un sarró amb menjar i un bastó, que quan acaben el pelegrinatge deixen recolzat a l'últim santuari. A cada temple és preceptiu seguir un detallat cerimonial, i abans de reprendre el camí, que t'estampin el segell corresponent al carnet del pelegrí. És l'única manera de demostrar que has culminat el recorregut per ser mereixedor del diploma que acredita la gesta. Xavier Moret es va convertir en pelegrí durant uns dies, per bé que només es va atansar a uns quants dels 88 temples. Un d'aquests, el més alt, situat al capdamunt d'una muntanya a la remota vall de Lia, on diu la llegenda que alguns soldats de guerres antigues s'hi van amagar i no els van trobar mai. Els 88 temples de l'illa de Shikoku, al Japó. Voltant el món amb Xavier Moret.

A l'Índia hi ha un cens d'homes i dones ascetes, saddhus o renunciants d'uns uns cinc milions de persones. El seu equivalent a Occident serien els monjos. Persones que opten per trencar amb tot i retirar-se de la vida civil, sols o en grup, amb l'objectiu d'alliberar-se del dolor terrenal, a la recerca del veritable coneixement i, en definitiva, de la genuïna llibertat. Un dels arquetipus d'aquesta figura és Buda. La llegenda diu que Buda es va il·luminar assegut a l'ombra d'una figuera de Bengala, a Bodhgaia, estat de Bihar. Agustí Pàniker viatja fins a Bodhgaia, el lloc més sagrat a l'Índia, lligat a la vida del Buda, seguint el rastre de "Les Tres Joies". Un viatge que ens portarà a descobrir els pilars fonamentals del budisme, doctrina filosòfica oriental basada en les ensenyances de Siddartha Gautama.

Ens referim avui al país, de fet al continent, més inestable del món: l'Estat Federal de la Taca d'Escombraries, proclamat de forma solemne des de la seu de la Unesco l'abril del 2013. L'Estat Llunyà, com també l'anomenen, perquè quan ens desfem de les escombraries ens n'oblidem. Aquest nou estat no té terra ferma sinó una superfície de deixalles que suren al mar com una immensa escudella barrejada. Des de la dècada dels anys 90, en què es va descobrir una gran taca de deixalles al nord de l'Oceà Pacífic, fins ara, se n'han descobert un total de cinc, que afecten tots els oceans del planeta. Si les ajuntéssim totes formaríem una "sopa de brutícia-continent" d'uns setze milions de quilòmetres quadrats. O el que és el mateix, una superfície equivalent a la de Rússia, el país més gran del món. El problema és que l'Estat Federal de la Traca d'Escombraries continua creixent, perquè tots nosaltres seguim generant deixalles.

La Jenn Baljko i en Lluís López Bayona han esdevingut una mica pagesos, sempre estan pendents del temps. No en va viuen a l'aire lliure des del gener del 2016, quan es van calçar les botes a Bangkok i van començar a caminar cap a Barcelona. Des de llavors s'han succeït els hiverns, les primaveres, els estius, les tardors. La xafogor, el vent, el fred, la pluja, els dies i les nits. "És viure al dia, cada dia. I cada dia és una aventura", afirmen. Durant el seu llarg camí només hi ha hagut tres estats que no han pogut creuar: el Pakistan, l'Afganistan i el Turkmenistan. La resta els han travessat tots, sempre cap a l'oest, perseguint les postes de sol. Superant els reptes quotidians de trobar aigua potable, menjar i un lloc per fer nit. A peu des de Bangkok fins a Barcelona, la llarga caminada de Jenn Baljko i Lluís López Bayona.

Assentada al vessant nord del Gran Caucas, la vall de Tusheti, a Geòrgia, és famosa per les seves cases-fortalesa i per un conjunt d'enigmàtiques torres fortificades. Es tracte de construccions de pedra seca de l'Edat Mitjana basades en les necessitats locals de defensa. El Caucas sermpe ha estat un trenca closques ètnic on hi persisteixen tensions adormides. L'investigador Jofre Rocabert ens convida a compartir una travessa a peu per les muntanyes de la regió.

El lleopard de les neus és, per a molts, un dels animals més mítics i somiats. Oriol Alamany, fotògraf de natura, no és aliè a la premissa. Per ell, a més a més, aquest animal aplega dues de les seves dèries: els felins i les muntanyes. Pocs animals amaguen tanta llegenda com la pantera de les neus. Bestiola esquerpa per naturalesa, són molt pocs els que l'han poguda observar en llibertat, sobre el terreny, en el seu hàbitat natural. És en el fet de ser esmunyedís on potser rau la seva supervivència. Rere la petja del lleopard de les neus, per l'Himàlaia, amb Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges.

Jorasanko va ser la llar ancestral dels Tagore, la família hindú més rica i important de l'Índia, a mitjans del segle XIX, principis del XX. En allà s'hi feia de tot. S'hi feia teatre, s'hi publicaven revistes, s'hi feien traduccions i també política. Quan els nois de la casa complien catorze o quinze anys els casaven amb nenes de cinc, sis o set anys. Aquestes nenes arribaven a Jorasanko amb palanquí, vestides com si fossin nines. Enjoiades, plenes de perles, de brillants i d'or, de braçalets. Arribaven precioses. I aquestes "nines" deixaven les seves famílies respectives per sempre per anar a viure a casa dels sogres. Però més enllà de la brillantor d'aquestes "nines" i més enllà també del fet de ser la casa on va néixer i viure Rabindranath Tagore, personatge venerat, mític, a tota l'Índia, de portes endins, Jorasanko tancava molts més secrets. Viatge a la casa dels Tagore, amb Ana Maria Briongos, viatgera i escriptora.

Fa milers d'anys que els nenets de la península de Iamal, mantenen la seva mateixa forma de vida, gairebé inmutable. Es tracte del poble nòmada siberià més tradicional de tots. El seu dia a dia gira al voltant dels ramats de rens, que, en gran mesura, els guien i els marquen els desplaçaments estacionals. Viuen en família, agrupats en txums, les tendes tradicionals, que tenen el mateix perfil que els tipis de les primeres nacions nord-americanes. Els txums es cobreixen de pells de ren. Per cada txum calen unes 160 pells que els nenets triguen una mitjana de tres anys a aconseguir. Temps enrere, la riquesa d'un nenet es mesurava pel nombre de caps de bestiar que posseïa. Tot i que la península de Iamal és territori rus, en línies generals, els nenets se senten al marge de tot el que passa a Rússia, d'aquí els reiterats intents d'assimilació per part de Moscou. Viatgem a la terra dels nenets, amb Francesc Bailón, antropòleg.

Els kunama d'Eritrea formen una de les poques societats matriarcals d'Àfrica. L'antropòleg Joan Riera n'havia sentit a parlar i els volia conèixer. Per això es va endinsar a les zones remotes i inhòspites on viuen, a tocar de la banya d'Àfrica. I quan va arribar als primers poblats es va trobar amb alguna sorpresa. Aquesta ètnia d'origen nilòtic preserva aspectes històrics de la seva cultura, religió i estructura social diferents de la resta de grups humans del país. En Joan es va reunir amb les "andines", el grup de dones sàvies, que exerceixen de mèdiums i es comuniquen amb els esperits de la natura per dirigir el destí del seu poble. Les andines van aclarir a en Joan que "matriarcat" no vol dir que les dones es considerin superiors als homes, sinó iguals. Els matriarcats dels kunama, però, pateixen la pressió dels grups veïns, la majoria islàmics i cristians, que no entenen que siguin les dones les que prenguin les decisions. Viatge a la terra dels kunama, a Eritrea, amb Joan Riera, antropòleg.