Els Viatgers De La Gran Anaconda

Joan León es va passar un any a Sud-amèrica cercant un raconet, una ombra, un lloc mínimament còmode... per poder-hi dibuixar. La idea era travessar el continent de sud a nord. Per bé que sovint no sabia si anar cap a un costat o cap a un altre, però sempre cap al nord... i dibuixant. "Dibuixar", diu en Joan, "és l'excusa per aturar-se i per disposar d'un temps per conèixer més a fons el lloc que visites." Per això en l'equipatge hi portava un petit estoig amb aquarel·les. A més a més, per a en Joan, dibuixar també era un ganxo per relacionar-se amb la gent del lloc que, encuriosida, se li acostava per veure què feia. "A mi", reconeix en Joan León, "m'agraden els llocs vius, on hi viu gent i puc xerrar i aturar-me a dibuixar i que em preguntin, -ostres!, què fas?'". Tot i que a Valparaíso, Xile, l'atzar li va jugar una mala passada. "Sud-amèrica a l'aquarel·la", amb Joan León, arquitecte i viatger. "Els viatgers de la Gran Anaconda" també creuarem fronteres, en aquest cas al sud-est d'Àsia, amb Josep Maria R

"'Jiguaña' en llengua aimara vol dir mort, però no només vol dir mort, també vol dir viatge, començament d'un viatge". El periodista Adolf Beltran ens introdueix d'aquesta manera en l'univers dels aimares de l'altiplà bolivià, a través d'una de les festes més marcades del seu calendari ritual i cerimonial: la festa de les "ñatitas". "En moltes tradicions espirituals", diu Beltran, "l'ànima o les ànimes viatgen, pugen, baixen, van amunt i avall... ronden." Les "ñatites" són les calaveres. Molts aimares o mestissos, ciutadans de La Paz o d'altres poblacions de l'altiplà andí tenen "ñatitas" en petits altars, a casa, durant tot l'any. La idea de fons és que aquella calavera fa una mica de mediació entre el món terrenal i el món espiritual, sobrenatural. Creuen que et pot fer favors perquè se'ls atribueix la capacitat d'influir. "La festa de les ñatitas" de Bolívia és la primera etapa d'"El viatge més llarg", a càrrec del periodista Adolf Beltran. Les peculiaritats de la vida al límit a les illes Svalbard, a Nor

"L'any 2002 a Pequín hi havia milers de bicicletes, milers de motos i milers de tricicles. Ara hi vaig veure un sol tricicle i tot de cotxes que semblaven acabats d'estrenar aquell mateix dia." El naturalista i ornitòleg Jordi Sargatal se'n va anar a la Xina, però no pas per observar-hi la fauna urbana, sinó per desvelar un misteri del regne dels ocells. L'any 2001 a Bharatpur, al nord de l'Índia, havia observat la que creia que era l'última parella de grues siberianes que hivernaven en aquella ciutat. Des de sempre les grues de Sibèria havien emigrat a l'Índia per eludir l'hivern siberià. Tothom estava preparat per inscriure aquella espècie d'ocell al llistat d'espècies extingides. Però de sobte algú va fer una descoberta al cor mateix de la Xina. Jordi Sargatal està a punt de desvelar el misteri. Viatge al llac Poyang, amb l'ornitòleg Jordi Sargatal.

L'obsessió per descobrir les fonts del Nil ve de lluny, es remunta, es creu, al temps dels faraons. Ptolomeu II ja estava d'obsedit per aquesta idea, que uns quants mil·lennis després es va expandir per algunes generacions d'exploradors i d'aventurers europeus. El Nil Blau, un dels dos afluents principals del gran riu, no va ser menys. La cursa dels occidentals per trobar-ne el naixement la va guanyar el jesuïta espanyol Pedro Páez, si bé va ser l'escocès James Bruce qui se'n va endur els llorers de la glòria. Sigui com sigui, vora el Nil, i el Nil Blau en concret, és on va començar tot... o gairebé tot. Les aigües sacralitzades van veure néixer, créixer i desaparèixer civilitzacions que es van estendre mil·lennis en el temps, fins a quedar enterrades per la terra o per la sorra dels deserts. "El braçalet de Nefertiti" proposa un viatge al passat per descobrir què se'n va fer d'aquelles antigues civilitzacions. Amb Irene Cordón, doctora en arqueologia i història antiga.

"El laberint" és el nom que els "aventurers urbans" han posat a un complex de túnels, coves, passadissos i cambres subterrànies que s'estén sota mateix de les ciutats bessones de Minneapolis i Saint Paul, a Minnesota, als Estats Units. Es tracta d'un món perdut que es va arribar a oferir pràcticament verge i desconegut a una nova nissaga d'aventurers pioners. La sensació que ja es coneix fins al darrer racó de món, que s'ha explorat tot i que tot està cartografiat va impulsar aquest nou grup humà a explorar els anomenats "no llocs". Espais, illes o ciutats inversemblants que obren un nou horitzó de possibilitats als més agosarats. "El laberint" és un d'aquests espais recollits al llibre "Fuera del mapa. Un viaje extraordinario a lugares inexplorados", d'Alastair Bonnett. Si bé, de "no llocs", aquesta obra en recull fins a 48. Es tracta d'una de les quatre lectures que ens proposa l'editor, escriptor i viatger Enric Soler.

El mar d'Aral era el punt mític del viatge d'Agustí Carmona. Com sempre, va sortir des de Ripollet, sol i en moto, disposat a cobrir els aproximadament 18.000 quilòmetres de la seva particular ruta de la seda, en cinc o sis setmanes de viatge. "Viatjar en moto suposa tensió, perquè no vas aïllat de l'exterior", explica. "Si bufa el vent, ho pateixes; si plou, ho pateixes; si els camions et tiren pedres, te les menges. Mentre avances, veus com van canviant les civilitzacions, els estils arquitectònics... i és quan perds de vista l'autopista que comença el veritable viatge". I l'autopista es va acabar a Geòrgia. L'Agustí va creuar les muntanyes del Caucas i el mar Caspi... a bord d'un ferri que navegava esquivant el laberint de plataformes petrolíferes. I va arribar al mar d'Aral, però el mar ja no hi era. I hi havia ports i vaixells avarats enmig del desert. Corroïts pel temps. I poblacions de costa amb closques de petxines, xarxes de pesca i platges. Només hi faltava el mar. Després van venir Bukhara, Khivà i

Suakin és una ciutat sudanesa de ressonàncies mítiques. El que més va impressionar Laura Alameda i Joan Antoni Afonso quan hi van posar els peus van ser els homes de gran talla que hi van veure "armats amb espases", afirmen, "tan altes com nosaltres". La Laura i en Joan Antoni eren en plena travessia de sud a nord del mar Roig, saltant de port en port. També s'arreceraven en antics llits fluvials inundats pel mar que s'endinsen al desert. Vet aquí el fort contrast entre la terra estèril que els envoltava a la superfície i l'explosió de vida que hi havia sota l'aigua.

Hi ha persones per qui el wifi és la brúixola que guia els seus viatges. Es tracta de professionals "freelance", autònoms, que es desplacen pel món a la recerca d'aquesta tecnologia de xarxa sense fils que permet intercanviar dades o connectar-se a internet. Cadascú és una entitat autònoma en si mateix, un mena de microempresa que es mou amunt i avall amb la motxilla, l'ordinador i les seves idees. Són nòmades digitals, caçadors de wifi que cerquen espais on assentar-se temporalment per treballar.

"Podríem no saber-ho però cada passejant que trobem pel camí és una cita que teníem pendent". Jaume Ollé n'ha trobat un grapat de passejants en el camí recorregut arreu del planeta com a metge. Des de ben d'hora el doctor Ollé va triar el món per exercir la medicina. El món més pobre, els països econòmicament més desafavorits, com Haití, la República Dominicana, Uganda, Etiòpia o Djibuti, entre d'altres. Països on el metge treballa amb enormes limitacions tant diagnòstiques com terapèutiques i on no ha de retre comptes davant de ningú. "Segueix lluitant com si la lluita servís d'alguna cosa; segueix treballant com si la feina servís d'alguna cosa" deia Krishna. I el doctor Ollé ho ha complert. S'ha passat més de tres dècades atenent gent que viu amb absència absoluta de perspectives de futur, en països on la pobresa endèmica redueix la vida a poc més que la mera supervivència. Difícil d'imaginar. Però mai s'ha resignat a acceptar que el patiment o la misèria no tinguin remei. Un dia un rabí de Brooklyn li va

L'illa de Shikoku està encerclada per un collaret de 88 temples. Recorre'ls és feina de milers de pelegrins que cada dia s'hi posen abillats amb quimono blanc, barret cònic de palla, un sarró amb menjar i un bastó, que quan acaben el pelegrinatge deixen recolzat a l'últim santuari. A cada temple és preceptiu seguir un detallat cerimonial, i abans de reprendre el camí, que t'estampin el segell corresponent al carnet del pelegrí. És l'única manera de demostrar que has culminat el recorregut per ser mereixedor del diploma que acredita la gesta. Xavier Moret es va convertir en pelegrí durant uns dies, per bé que només es va atansar a uns quants dels 88 temples. Un d'aquests, el més alt, situat al capdamunt d'una muntanya a la remota vall de Lia, on diu la llegenda que alguns soldats de guerres antigues s'hi van amagar i no els van trobar mai. Els 88 temples de l'illa de Shikoku, al Japó. Voltant el món amb Xavier Moret.

La Jenn Baljko i en Lluís López Bayona han esdevingut una mica pagesos, sempre estan pendents del temps. No en va viuen a l'aire lliure des del gener del 2016, quan es van calçar les botes a Bangkok i van començar a caminar cap a Barcelona. Des de llavors s'han succeït els hiverns, les primaveres, els estius, les tardors. La xafogor, el vent, el fred, la pluja, els dies i les nits. "És viure al dia, cada dia. I cada dia és una aventura", afirmen. Durant el seu llarg camí només hi ha hagut tres estats que no han pogut creuar: el Pakistan, l'Afganistan i el Turkmenistan. La resta els han travessat tots, sempre cap a l'oest, perseguint les postes de sol. Superant els reptes quotidians de trobar aigua potable, menjar i un lloc per fer nit. A peu des de Bangkok fins a Barcelona, la llarga caminada de Jenn Baljko i Lluís López Bayona.

El lleopard de les neus és, per a molts, un dels animals més mítics i somiats. Oriol Alamany, fotògraf de natura, no és aliè a la premissa. Per ell, a més a més, aquest animal aplega dues de les seves dèries: els felins i les muntanyes. Pocs animals amaguen tanta llegenda com la pantera de les neus. Bestiola esquerpa per naturalesa, són molt pocs els que l'han poguda observar en llibertat, sobre el terreny, en el seu hàbitat natural. És en el fet de ser esmunyedís on potser rau la seva supervivència. Rere la petja del lleopard de les neus, per l'Himàlaia, amb Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges.

Jorasanko va ser la llar ancestral dels Tagore, la família hindú més rica i important de l'Índia, a mitjans del segle XIX, principis del XX. En allà s'hi feia de tot. S'hi feia teatre, s'hi publicaven revistes, s'hi feien traduccions i també política. Quan els nois de la casa complien catorze o quinze anys els casaven amb nenes de cinc, sis o set anys. Aquestes nenes arribaven a Jorasanko amb palanquí, vestides com si fossin nines. Enjoiades, plenes de perles, de brillants i d'or, de braçalets. Arribaven precioses. I aquestes "nines" deixaven les seves famílies respectives per sempre per anar a viure a casa dels sogres. Però més enllà de la brillantor d'aquestes "nines" i més enllà també del fet de ser la casa on va néixer i viure Rabindranath Tagore, personatge venerat, mític, a tota l'Índia, de portes endins, Jorasanko tancava molts més secrets. Viatge a la casa dels Tagore, amb Ana Maria Briongos, viatgera i escriptora.

Fa milers d'anys que els nenets de la península de Iamal, mantenen la seva mateixa forma de vida, gairebé inmutable. Es tracte del poble nòmada siberià més tradicional de tots. El seu dia a dia gira al voltant dels ramats de rens, que, en gran mesura, els guien i els marquen els desplaçaments estacionals. Viuen en família, agrupats en txums, les tendes tradicionals, que tenen el mateix perfil que els tipis de les primeres nacions nord-americanes. Els txums es cobreixen de pells de ren. Per cada txum calen unes 160 pells que els nenets triguen una mitjana de tres anys a aconseguir. Temps enrere, la riquesa d'un nenet es mesurava pel nombre de caps de bestiar que posseïa. Tot i que la península de Iamal és territori rus, en línies generals, els nenets se senten al marge de tot el que passa a Rússia, d'aquí els reiterats intents d'assimilació per part de Moscou. Viatgem a la terra dels nenets, amb Francesc Bailón, antropòleg.

Els kunama d'Eritrea formen una de les poques societats matriarcals d'Àfrica. L'antropòleg Joan Riera n'havia sentit a parlar i els volia conèixer. Per això es va endinsar a les zones remotes i inhòspites on viuen, a tocar de la banya d'Àfrica. I quan va arribar als primers poblats es va trobar amb alguna sorpresa. Aquesta ètnia d'origen nilòtic preserva aspectes històrics de la seva cultura, religió i estructura social diferents de la resta de grups humans del país. En Joan es va reunir amb les "andines", el grup de dones sàvies, que exerceixen de mèdiums i es comuniquen amb els esperits de la natura per dirigir el destí del seu poble. Les andines van aclarir a en Joan que "matriarcat" no vol dir que les dones es considerin superiors als homes, sinó iguals. Els matriarcats dels kunama, però, pateixen la pressió dels grups veïns, la majoria islàmics i cristians, que no entenen que siguin les dones les que prenguin les decisions. Viatge a la terra dels kunama, a Eritrea, amb Joan Riera, antropòleg.

Alguns pobles de l'illa de Tana, a Vanuatu, esperen el retorn d'un tal John Frum. Fa anys, els ancians del lloc van testimoniar com aquest poderós déu va baixar del cel i va edificar a l'instant un estrany temple en forma també estranya i materials desconeguts. Aquella mena de santuari contenia aliments exòtics i màgics, perquè no es feien malbé mai, malgrat l'ambient tropical. Després de repartir el menjar sagrat, afirmen els ancians, John Frum va treure del seu temple un altar estrany des del qual va parlar amb el més enllà amb l'incomprensible llenguatge dels deus. Poca estona després van arribar altres poderosos deus enmig d'un terrabastall colossal. John Frum se'n va anar amb ells, segurament a construir nous temples i portar el sagrat aliment diví a altres moltes illes que formen Vanuatu, a la Melanèsia. Des que John Frum se'n va anar, cada 15 de febrer els homes del llogarret de Lamakara desfilen al voltant d'un pal amb la bandera dels Estats Units convertida en símbol religiós. Viatge a l'arxipèlag d

A la República del Benín hi ha un edifici conegut com La caixa negra. És una construcció de formigó, sense finestres i amb l'interior fosc perquè no hi penetra la llum. La caixa negra és on els traficants confinaven els esclaus abans d'enviar-los a Amèrica, perquè perdessin la noció del temps i s'acostumessin a la foscor que patirien durant mesos a l'interior dels vaixells. Es calcula que entre 10 i 20 milions d'esclaus, enviats al continent americà, van sortir de Ouidah, al Benín, on ara s'erigeix la Porta del No Retorn. Amb els esclaus viatjava també la seva música i la seva la forma d'entendre el món i la vida: el vudú. Una creença ancestral i, alhora, religió pròpia i oficial del país. Caminant pel Benín, amb Xavier Vidal, periodista.

La península Valdés era un dels llocs del món que el naturalista i ornitòleg Jordi Sargatal tenia a la llista d'espais naturals de la terra pendents de visitar. Aquesta península no és res més que un accident costaner a la regió de Patagònia argentina, si bé és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. S'ho mereix, el golf Nou, una de les seves àmplies escotadures, és un dels millors llocs del món per albirar balenes. Tant és així que n'hi ha prou de mirar el mar des de la mateixa platja per observar els sortidors d'aigua que expel·len els grans cetacis al respirar. També és l'únic lloc del món on es poden observar les orques propulsant-se sobre la sorra de les platges per sorprendre les foques que hi reposen i caçar-les. La intel·ligència d'aquests cetacis ha permès que els adults ensinistrin els cadells en platges buides, per garantir l'èxit quan l'executin en platges freqüentades. Observacions a península Valdés i els Esteros del Iberà, amb el naturalista i ornitòleg Jordi Sargatal.

"L'endemà vam sentir al capità d'un vaixell que es va posar en contacte i va dir que n'havien perdut el control, que l'havien abordat els pirates", estem parlant d'un mercant, matisa Joan Antoni Afonso i continua, "... i que els vint-i-dos tripulants a bord estaven bé però que ja no tenia el control de la nau". Els navegants que solquen el Golf d'Adén i entren al Mar Roig per l'estret de Bab al-Mandab, anomenen col·loquialment la zona "el Bulevard dels pirates". No en va, sobretot anys enrere, aquest braç del mar d'Aràbia, eren aigües perilloses, infestades de corsaris. Aigües que els navegants recorrien amb l'alè contingut, malgrat que l'objectiu dels pirates eren, sobretot, els grans mercants i no pas els petits velers. Navegació pel Bulevard dels pirates, amb Joan Antoni Afonso i Laura Alameda. A l'espai "Cinc anys sense mitjons".

Quan els anys 70 hi va haver el primer contacte entre l'home blanc i els indígenes panarà, a l'Amazònia, les malalties van matar entre el 70 i el 80 per cent dels nadius. Els panarà es van pensar que desapareixerien inexorablement. S'havia mort tanta gent que estaven convençuts que seguirien morint fins que no quedés ningú. Però es van poder estabilitzar i es van recuperar moralment. "Panarà" vol dir "els que són", si bé hi ha documents segons els quals també podria significar "gent", "éssers humans" o fins i tot "kreen akarore", és a dir, "els dels cabells tallats en rodó". "Tradicionalment els panarà no portaven gota de roba, anaven ben despullats", explica el lingüista Bernat Bardagil, doctor en lingüística i autor de la tesi doctoral "Cas i concordança amb panarà". Ell ha viscut amb els indígenes amazònics. De fet, els coneix tant que l'han fet fill adoptiu, li han posat nom i pertany a un dels seus clans. I, es clar, parla la seva llengua. Els panarà, a "Les llengües de l'Anaconda", amb David Valls i Ber